Coronavirus i les necessitats dels nens: la responsabilitat (una altra) que tenim com a pares

El primer dia que vaig poder sortir a passejar al matí jo sola va ser després de quasi dues setmanes de poder fer-ho (sí, els que tingueu fills petits i estigueu “conciliant” m’entendreu, potser). Quan el meu fill gran em va veure vestida d’esport i preparant-me per sortir em va dir: on anem, mama? Quan li vaig dir que aquell cop sortia jo sola i que després ja sortiríem em va contestar, tranquil: “si surts agafaràs el Crronavirus (primera part dita amb boca petita perquè no recordava bé el nom) i et posaràs malalta”. - Com dius? Li vaig dir, astorada. I això que jo no li he dit res del virus ni posem les notícies davant d’ell. “El senyor de la tele ha dit que no podem sortir”, em va dir.

Un altre dia, passejant, amb els dos nens, el meu fill gran em va demanar parar i jugar una mica a futbol, eren les 18:50h, i li vaig dir: "no podem, hem d’anar cap a casa. Tothom va cap a casa, ja."

Aquesta situació m’ha fet pensar sobre l’obediència, i la capacitat que té la por col•lectiva a un enemic comú per a transformar les prioritats de les persones, i, sobretot, sobre com afecta a la nostra forma de construïr el món, allò que veiem quan som petits, a saber què podem esperar i què no dels demés i el futur.

És en aquest sentit, que penso que com a pares i com a societat en general haurem d’estar alerta perquè aquesta circumstància no s’aprofiti per crear una nova fornada de ciutadans atemorits, dòcils, moldejables. La por no pot ser l’excusa d’una nova onada de retallades de drets que tant han costat de guanyar i tan ràpidament es dilapiden en situacions d’emergència. No podem permetre que visquem una nova era de pèrdua democràtica com ho vam viure amb l’11S, perquè a aquest nou Bin Laden no li cal amagar-se per ser difícil de derrotar.

'Es la nostra responsabilitat com a pares transmetre l’equilibri entre primar la seguretat i l’entrega cega de drets i llibertats. Entre prioritzar la seguretat col•lectiva, i fer valer les seves necessitats individuals.

A les nenes i als nens els hi cal, com a pilar fonamental, créixer amb la certesa de que viuen en un entorn segur, i no els hi podem transmetre la nostra por com a recurs de control, ens cal que creixin tenint la seguretat que les seves necessitats són importants i que la nostra llibertat no és quelcom que podem lliurar a la primera de canvi ni la por el motiu pel qual claudicar sempre.

Ha de ser el nostre deure formar ciutadans lliures tot i el pes esfereïdor de la por.

I no defenso que s’acabin les mesures extremes que estem vivint, si es que realment són necessàries. Parlo de saber encaixar aquests fets en una realitat canviant per tal que no es converteixin en una nova forma de veure el món pels nostres fills, on la por guanya la partida a la llibertat. Em fa pensar a qui pot beneficiar això, i la resposta és ben clara.

Eduquem en la cooperació, en la solidaritat, la visió conjunta i el respecte, però també en el criteri propi, en la valentia, el coratge i la capacitat de posar en dubte, almenys, amb esperit crític, el que ells considerin necessari.