Pensaments limitants: Quan pensar no ens ajuda

Tant si creus que pots, com si creus que no, tens tota la raó. - Henry Ford- A tots ens pot haver passat en algun moment de les nostres vides que ens trobem davant d’un repte personal o professional que hem d’encarar per continuar endavant i en el moment en el que ens preparem per afrontar-lo ens apareixen pensaments de diferent tipus. Aquests pensaments sovint poden ser de caràcter positiu i constructiu (“vinga que tu pots, te’n sortiràs..”.), però a vegades, aquestes frases que ens diem a nosaltres mateixos poden ser el nostre pitjor conseller, convertint-nos en aquests moments nosaltres en el nostre pitjor enemic, i que apareguin frases com “no podràs”, “els altres són millors però tu no pots”, “això no és per a tu...” “faràs el ridícul”, “no ho intentis”... o qualsevol tipus semblant de pensament que limita la nostra destresa, el nostre valor i la nostra motivació per intentar el que anàvem a fer.

Gandhi va dir: Mantingues els teus pensaments positius, perquè els teus pensaments es convertiran en les teves PARAULES Mantingues les teves paraules positives perquè les teves paraules es convertiran en les teves ACCIONS Mantingues les teves accions positives perquè les teves accions es convertiran en els teus HÀBITS Mantingues els teus hàbits positius perquè els teus hàbits es convertiran en els teus VALORS

Mantingues els teus valors positius perquè els teus valors es convertiran en el teu DESTÍ Els pensaments o creences limitants són opinions, idees o judicis negatius que ens fem a nosaltres mateixos quan ens hem d’enfrontar davant d’una situació concreta i que considerem una veritat absoluta, i que condicionen la nostra motivació i la nostra actuació futura.

D’on provenen els pensaments limitants?

Les creences negatives que ens fem sobre la nostra manera de ser, de fer, d’actuar, etc.. poden tenir origen en moltes fonts diverses o en una de sola, i és una de les tasques que es duen a terme en un procés de teràpia, ja que pot requerir més o menys introspecció i feina terapèutica per identificar els orígens. Així mateix, els orígens poden ser, per exemple, en la família, on una persona de referència en pot haver inculcat (fins i tot amb bona intenció, com quan sobreprotegim) creences limitants sobre un mateix (“ja ho faig jo que tu no pots”, “t’ajudo que aniràs més ràpid”), o fruit d’una situació en concret en la que vam tenir una forma d’actuar que no ens va agradar o en la que no ens en vam ensortir. Una creença limitant també es pot crear per la por a que es repeteixi una situació que ens va fer sentir malament, i que aquesta por s’acabi generalitzant a situacions més o menys semblants a la originària, creant el que anomenem “ansietat generalitzada”.

Autobarreres

L’ésser humà actua en funció de com pot anticipar els esdeveniments que vindran en un futur, inclosos el propi desenvolupament personal en una situació en concret. És per això que és tant important lluitar per superar les creences i els pensaments limitants, ja que actuen com a profecies auto-complertes: - Si crec que no puc, ja no ho intentaré amb les mateixes forces, i per tant, és més probable que no pugui. - Si penso que no agradaré, és possible que estigui més cohibit i que les persones no es relacionin tant amb mi, o que interpreti com a senyals negatius dels altres, conductes que són neutres. - Si crec que no podré parlar bé en públic perquè un dia no em va sortir bé, evitaré qualsevol possibilitat de parlar en públic a la feina o a la universitat i per tant no podré practicar ni guanyar destresa, el que em farà sentir cada vegada més insegur/a.

Com canviar els pensaments autolimitants?

1. El primer pas és identificar-los: sigues conscient de cada vegada que al dia et dius a tu mateix o algú altre “no puc”, o que et visualitzes a tu mateix en una escena en la que surt malament el que vols fer, i observa la situació en la que et trobes.

2. Pregunta’t: En què m’ajuda pensar així? Em beneficia en alguna cosa? Vull canviar-ho? Segur que hi ha una part de nosaltres que no vol canviar, perquè pensar així ens aporta seguretat, ja que els pensaments limitants són en realitat una autoprotecció per a nosaltres mateixos, per a la nostra autoestima, ja que ens “sobreprotegeixen” a nosaltres mateixos de situacions en les que pensem que ens podem sentir malament i que per tant es pot danyar la nostra autoestima. Ara, el preu que hem de pagar per aquesta (falsa) seguretat, per aquesta protecció, és molt alt, ja que si els hi fem cas, cada cop estarem més segurs, però ens sentirem més insegurs, menys capaços, amb més por. I això passa factura, és un cercle viciós que si no trenquem no para mai, ens sentirem amb menys possibilitat de fer coses i més infeliços.

3. Canvia-lo per un pensament positiu i constructiu: “Ho intentaré”, “Podré fer-ho”, “Ho aconseguiré”. No cal que d’entrada el jutgis, ni te’l creguis al cent per cent, això pot tardar un temps. Simplement, canvia el pensament que et surt d’entrada (ja que el cervell està acostumat a pensar així i per això et surt més ràpid, no perquè sigui més cert), i poc a poc l’aniràs interioritzant.

4. ACTUA: prova-ho, intenta-ho, fes-ho. Actua tot i amb la por, amb la incertesa, amb el dubte. Carrega’t l’emoció com si fos una motxilla i continua caminant, i poc a poc aniràs interioritzant una nova manera d’interpretar el que ens envolta i la teva capacitat per afrontar esdeveniments futurs. El Elefante encadenado

Recomano la lectura del conte que afegeixo a continuació, de’n Jorge Bucay, que sovint fem servir a consulta per treballar d’un inici les creences autolimitants:

“Cuando yo era pequeño me encantaban los circos, y lo que más me gustaba de los circos eran los animales. Me llamaba especialmente la atención el elefante que, como más tarde supe, era también el animal preferido por otros niños. Durante la función, la enorme bestia hacía gala de un peso, un tamaño y una fuerza descomunales... Pero después de su actuación y hasta poco antes de volver al escenario, el elefante siempre permanecía atado a una pequeña estaca clavada en el suelo con una cadena que aprisionaba una de sus patas. Sin embargo, la estaca era sólo un minúsculo pedazo de madera apenas enterrado unos centímetros en el suelo. Y, aunque la cadena era gruesa y poderosa, me parecía obvio que un animal capaz de arrancar un árbol de cuajo con su fuerza, podría liberarse con facilidad de la estaca y huir. El misterio sigue pareciéndome evidente. ¿Qué lo sujeta entonces? ¿Por qué no huye? Cuando tenía cinco o seis años, yo todavía confiaba en la sabiduría de los mayores. Pregunté entonces a un maestro, un padre o un tío por el misterio del elefante. Alguno de ellos me explicó que el elefante no se escapaba porque estaba amaestrado.

Hice entonces la pregunta obvia: «Si está amaestrado, ¿por qué lo encadenan?».

No recuerdo haber recibido ninguna respuesta coherente. Con el tiempo, olvidé el misterio del elefante y la estaca, y sólo lo recordaba cuando me encontraba con otros que también se habían hecho esa pregunta alguna vez. Hace algunos años, descubrí que, por suerte para mí, alguien había sido lo suficientemente sabio como para encontrar la respuesta: El elefante del circo no escapa porque ha estado atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño. Cerré los ojos e imaginé al indefenso elefante recién nacido sujeto a la estaca. Estoy seguro de que, en aquel momento, el elefantito empujó, tiró y sudó tratando de soltarse. Y, a pesar de sus esfuerzos, no lo consiguió, porque aquella estaca era demasiado dura para él. Imaginé que se dormía agotado y que al día siguiente lo volvía a intentar, y al otro día, y al otro... Hasta que, un día, un día terrible para su historia, el animal aceptó su impotencia y se resignó a su destino. Ese elefante enorme y poderoso que vemos en el circo no escapa porque, pobre, cree que no puede. Tiene grabado el recuerdo de la impotencia que sintió poco después de nacer. Y lo peor es que jamás se ha vuelto a cuestionar seriamente ese recuerdo. Jamás, jamás intentó volver a poner a prueba su fuerza...

Todos somos un poco como el elefante del circo: vamos por el mundo atados a cientos de estacas que nos restan libertad. Vivimos pensando que «no podemos» hacer montones de cosas, simplemente porque una vez, hace tiempo, cuando éramos pequeños, lo intentamos y no lo conseguimos. Hicimos entonces lo mismo que el elefante, y grabamos en nuestra memoria este mensaje: No puedo, no puedo y nunca podré. Hemos crecido llevando ese mensaje que nos impusimos a nosostros mismos y por eso nunca más volvimos a intentar liberarnos de la estaca. Cuando, a veces, sentimos los grilletes y hacemos sonar las cadenas, miramos de reojo la estaca y pensamos: No puedo y nunca podré.”